Joaquim Español Llorenç, més conegut dins el món literari com a Quim Español (Girona, 1945), és un humanista i arquitecte de professió des del 1971. Es va formar a Barcelona i després a Roma amb el prestigiós arquitecte Ludovico Quaroni. Ha estat professor de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona i de l’Accademia di Architettura di Mendrisio (Suïssa). Ha impartit també docència en diverses universitats i ha escrit llibres de crítica arquitectònica.
A partir del 1976 ha compaginat la seva tasca d’arquitecte amb la de poeta, escriptor i assagista. L’any 1994 va rebre el Premi Carles Riba de Poesia per la seva obra Ultralleugers, i el 1998 el primer premi dels Jocs Florals de Barcelona per L’arbre de la innocència. Altres poemaris són: 70 poemes, Nadir i altres nits (el poema principal del qual va ser portat al teatre) i Elegies. També és autor de l’assaig Entre tècnica i enigma. Mirades transversals sobre les arts, on indaga en els paral·lelismes entre poesia, música i arquitectura. A partir del 2019 s’ha dedicat també a la novel·la. Ha publicat Francesca i El rai dels innocents. Amb Un lloc en el temps va guanyar el Premi Setè Cel 2023 a la millor novel·la publicada l’any anterior.
Quim Español acaba de publicar Quan es fa fosc (Edicions de 1984), que en paraules seves «és un poemari que realment fa honor al títol», i s’hi podria afegir d’un elegant pessimisme esperançat. I darrerament, Virgil (Edicions de 1984), una novel·la antibel·licista que ens transporta a la guerra d’Ucraïna de la mà d’un metge cirurgià, bondadós, pacifista radical, que es troba amb el país envaït i amb un trauma dramàtic familiar. Amb aquestes dues obres a les llibreries, l’autor celebra, amb fecunda creativitat literària, els seus vuitanta anys.
Des de la revista Emporion agraïm la seva disponibilitat per respondre aquesta entrevista en el marc del 13è Berenar Literari 2026 de la llibreria El Cucut.
PRIMER BLOC: ESCRIPTURA
Pregunta. Vostè és un poeta que també ha escrit novel·les. Què diria que és més difícil, escriure poesia o prosa?
Quim Español. En principi, és difícil escriure poesia, perquè has de trobar la guspira que incendia el poema, que sempre és fugissera; i, d’altra banda, has de tenir la imaginació verbal per expressar-ho, i has d’interioritzar la tècnica. En això he tingut un avantatge: estic avesat a la poesia des que era molt petit, perquè el meu pare ens recitava versos. I quan estudiava a la Universitat, vaig tenir la sort de conèixer José María Valverde, que, a casa seva, ens ensenyava a fer sonets. La prosa és diferent. El llenguatge pot ser més simple. Flaubert deia que «qui no sap contenir-se, mai no sabrà escriure». En bona manera, és cert: la prosa, si més no en la novel·la, ha de ser necessària i suficient. Però Proust, que és un referent per a mi, no era tan contingut. A les novel·les em permeto, quan el ritme ho requereix, fer volar la llengua. Però la bona novel·la també és molt difícil; de primer, perquè has de trobar un tema que et permeti l’exploració moral d’allò que ens fa humans fràgils, que per a mi és essencial. I encabat, perquè la forma és un artefacte extremadament complex de materials esbarriats. A mi, aquesta complexitat m’atrau.
P. Joan Margarit (1928-2021) i Gaspar Jaén (1952), arquitectes i poetes com vostè, han escrit també una gran obra literària. Com influeix en la poesia que vostè escriu, el fet de ser arquitecte de professió?
Quim E. Les diferències entre arquitectura i poesia són considerables. Ara bé, totes les arts tenen arrels profundes entrellaçades. Quan l’arquitectura es practica com a obra d’art, alguna cosa té a veure amb la poesia, que també es fa amb la mateixa voluntat artística. De fet, tota obra d’art exigeix construir forma i densificar el sentit. Quaranta-cinc anys d’exercici professional en arquitectura crec que m’han ajudat a interioritzar instintivament el sentit de la forma, de l’organització, que és fonamental, en la poesia i sobretot en la novel·la.
P. El poeta alguerès Guido Sari (1950) diu que «un poema no te l’estimes perquè el comprens, sinó perquè el sents». Comparteix aquesta reflexió, l’ampliaria o l’aprofundiria?
Quim E. La frase de Guido Sari s’ha escrit moltes vegades, i, en bona part, crec que és certa. Com que en poesia intentem intensificar el sentit, ens cal deformar el llenguatge habitual amb determinats recursos lingüístics. Això fa que, sovint, els versos no s’entenguin. Jo no tinc ganes de complicar la vida al lector, però reconec que faig servir alguns d’aquests recursos. Llavors, més que dir alguna cosa concreta, es tracta de crear una certa atmosfera, i procurar que el lector s’hi deixi embolcallar. El poema no s’acaba d’entendre, però l’atmosfera t’afecta.
Ja que saps tantes cites, te’n diré algunes que recordo bé: Edward Young va escriure: «Hi ha alguna cosa en la poesia que va més enllà de la lògica de la prosa, hi ha un misteri en ella que no ha de ser explicat, sinó admirat». George Steiner deia que la meravella de la poesia és una cosa que no entenem, i afegia: «potser el misteri final és la metàfora. No ho sabem, i espero que no ho descobrim mai». Aquest fenomen és força comú a tota bona obra d’art. L’amic Jorge Wagensberg va escriure que «La grandesa de l’art és que es pot intuir sense necessitat de comprendre».
P. El poeta J. V. Foix (1893-1987) deia que «El poeta més aviat s’oposa a la seva època». Llegint la seva poesia sembla que s’hi acosta molt a aquesta reflexió. Què n’opina?
Quim E. Això no ho sé. En la poesia que es fa ara, percebo clarament que es va perdent l’oïda. Es fa molta prosa escapçada i poc vers rítmic. Un vers és una estructura musical. La mètrica que ho permet es va perdent. A mi, com que la música del poema em fascina, faig versos mètrics, fent servir el ritme sil·làbic o accentual prioritàriament, i altres recursos complementaris, com les anàfores o les epanadiplosis. Quedem pocs poetes que encara ho fem d’aquesta manera, que, d’altra banda, és la manera com s’havia fet sempre, des d’Homer. Per tant, fent com han fet sempre els poetes, potser sí que m’oposo a la sordesa del vers tan pròpia d’ara.
P. El poeta i escriptor Pere Rovira (1947) diu amb ironia, referint-se a la proliferació de recitals poètics amb abundants «performances» extraliteràries, que «l’únic que compta en poesia és el poema; fora del poema realitzat, només hi ha impostures per a ús de poetes adolescents de totes les edats». Quina opinió li mereixen aquests «espectacles poètics» que tant han proliferat? Li sembla que poden obrir la poesia a nous públics que en són inicialment refractaris? En contrapartida, creu que poden banalitzar la poesia com a activitat literària?
Quim E. En Pere Rovira té raó. Als anys vuitanta vaig anar a un recital poètic, on el poeta s’acompanyava d’un guitarrista que s’hi feia amb molta afició. Allò era un guirigall. Al final es va aixecar un escoltador i, adreçant-se al poeta, li va dir: «No podria callar una estona, que no em deixa sentir bé la guitarra?». Si volem escoltar poesia, hem de tenir en compte que la música és en els versos, i qualsevol afegit hi fa nosa. Ara bé, tampoc hem de filar tan prim; hem de reconèixer que costa centrar l’atenció en un recital llarg de poesia. Interrompre’l de tant en tant per escoltar un fragment de música no hi fa cap mal, mentre no se superposi amb el poema.
P. El poeta Miquel Martí i Pol (1929-2003) deia: «L’essencial es diu amb senzillesa». N’hi ha prou amb això per fer un bon poema? O li cal també profunditat? O fins i tot intentar relacionar text i temàtica amb els referents canònics que ens han precedit?
Quim E. No sé si l’essencial es diu amb senzillesa en poesia. Amb exactitud i misteri, sí. Però crec que es pot dir de moltes maneres, de forma senzilla, o complicada, amb referents o sense. Amb senzillesa també es pot dir l’essencial en un article periodístic, o en un informe policial.
P. Hi ha un proverbi hindú que diu: «La vellesa comença quan els records poden més que l’esperança». Creu que lliga bé aquesta sentència amb el contingut del seu darrer poemari, Quan es fa fosc, un commovedor llibre de poemes que, com vostè diu, «realment fa honor al títol»?
Quim E. El proverbi hindú és molt sagaç. Tanmateix, jo, que començo a ser gran, no et sabria dir si m’afecta. Certament, Quan es fa fosc és un poemari crepuscular, i moltes coses tenen relació amb la meva experiència de persona gran, però els versos podrien ser també un subterfugi per espantar el futur.
P. Un aforisme de Joan Fuster (1922-1992) diu: «Un bon llibre és sempre una provocació». Què li sembla aquesta provocadora sentència? Li semblaria adient? Li sembla sempre encertada?
Quim E. A parer meu, un bon llibre fa moltes coses. Entre d’altres, et fa preguntes sense resposta, o et produeix una lleu catarsi purificadora, o et regala l’alegria d’una llengua miraculosament bella, o tot plegat. Això pot ser provocador o no.
SEGON BLOC: LECTURA
P. L’escriptor Manuel de Pedrolo (1918-1990) deia «Mai no es llegeix prou, encara que es llegeixi massa». Aquesta màxima la comparteix? Com la podem aplicar en un món actual ple d’immediatesa, presses, pantalles i xarxes socials?
Quim E. Doncs jo, a part de llegir, faig moltes altres coses. D’altra banda, si llegeixes compulsivament i sense gaire criteri tot el que es produeix ara, hi ha el risc de posar-te malalt del cap i de l’esperit.
P. Un altre aforisme de Joan Fuster: «Només hi ha una manera seriosa de llegir, que és rellegir». Li sembla que caldria dedicar més temps a rellegir, quan moltes vegades no tenim prou temps per a la lectura de tantes obres importants encara no llegides?
Quim E. Penso que, amb els grans clàssics, això és veritat. Són complexos, i sempre hi trobes coses noves: més saviesa, més experiència, més enginy. I això, més enllà del plaer dels passatges on la llengua és especialment bella, aquells passatges que recordes de memòria.
P. L’escriptor Ramon Mas (1982) explica que si fas una llista amb tots els llibres que has llegit al llarg de la vida, el que es desvetllarà, com per art de màgia, serà «un mapa secret de la teva personalitat». Troba adient aquest raonament o li sembla només una valoració poètica, bonica o metafòrica?
Quim E. No ho sé. Les frases bones no són sempre certes. Potser el mapa de la personalitat es manifesta de manera més clara en els llibres que al llarg de la vida has rebutjat perquè no et feien el pes.
P. L’escriptor Miquel de Palol (1953) fa una punyent reflexió quan diu: «Llegir no és bo en si mateix. Si l’imbècil llegeix un llibre imbècil, en sortirà igual o més imbècil». Què li sembla aquesta punyent sentència? S’han fet moltes campanyes institucionals per promoure la lectura en abstracte però creu que s’ha treballat prou per promoure la bona literatura?
Quim E. En Miquel de Palol l’encerta de ple. No cal afegir res més.
P. A Quan es fa fosc —el seu darrer poemari, d’un elegantíssim pessimisme que sacseja la consciència amb un fil d’esperança— hi trobem referenciats clàssics contemporanis (Proust, Baudelaire, Rilke…) i grecollatins (Hesíode, Heràclit, el mite d’Orestes, el mite d’Orfeu i Eurídice, el mite de Dànae…) que enlluernen i donen brillantor al text poètic. Com li sembla que es pot sensibilitzar el públic no especialitzat perquè conegui i gaudeixi dels clàssics immortals, que encara són massa poc coneguts?
Quim E. No sé si algú ha trobat la tecla per desvetllar el deler per la literatura clàssica. La descoberta dels bons clàssics, que sol ser progressiva, s’apodera de tu sense adonar-te’n. Però he conegut algun professor de literatura, o més aviat professora, que aconsegueixen molt, malgrat l’ambient del jovent, tan advers a la lectura, i encara més, a la bona literatura.
P. L’escriptor Vicenç Pagès (1963-2022) deia que «la primera feina d’un escriptor és llegir el millor que s’ha escrit. En la seva llengua i en les altres». Quins són els seus 5 llibres de capçalera en la nostra llengua i els seus 5 llibres preferits de la literatura universal?
Quim E. És una pregunta compromesa. En la nostra llengua en diria molts, però si s’han de limitar a cinc, hi posaria Verdaguer, Josep Carner, Carles Riba i Josep V. Foix en poesia. En novel·la, Víctor Català. No puc dir-ne cinc de la literatura universal, perquè no soc capaç de distingir entre un munt d’escriptors excel·lents. En puc dir dos de poc coneguts: el Tristram Shandy, de Laurence Sterne, i, de la mateixa corda, malgrat els segles que els separen, el Museo de la novela de la Eterna, de Macedonio Fernández, preceptor de Borges.
TERCER BLOC: DOCÈNCIA UNIVERSITÀRIA
P. Com a professor universitari, ha notat una baixada del nivell acadèmic en els seus alumnes en les darreres promocions, aquelles que ja no havien tingut com a obligatòries o tenien menys hores assignades d’humanitats? Quina és la seva opinió al respecte?
Quim E. A les escoles d’arquitectura on he ensenyat durant molts anys no es nota tant la pèrdua d’hores d’humanitats en el batxillerat, perquè els alumnes d’arquitectura fonamentalment han de dibuixar i fer maquetes. La missió cabdal de la didàctica és la de desvetllar la seva sensibilitat per l’ordre de l’espai, la llum, les funcions i les atmosferes, més enllà de les assignatures tècniques. I a fe que sovint te’n surts. És una sensibilitat allunyada, en principi, del que normalment s’entén per humanitats. Però també he percebut que, qui és sensible per una cosa, ho és també per moltes altres.
P. L’escriptora Emily Dickinson (1830-1886) deia que «La sort no és atzar. És feina». L’ha fet servir mai aquest aforisme per motivar els seus alumnes? Li sembla que continua sent útil aquesta reflexió en el temps actual d’internet, mòbils, intel·ligència artificial i xarxes socials?
Quim E. En arquitectura, diria que el que cal és la capacitat de decisió. Per fer un projecte, has de veure’t amb cor d’imaginar-lo i dibuixar-lo, equivocar-te i tornar-hi. Hi ha alumnes que els costa molt aquests primers passos.
P. L’historiador Borja de Riquer (1945) diu que «Les Humanitats poden ser un antídot davant els discursos fàcils de l’utilitarisme i de la raó econòmica i simplificadora, només interessada pels rendiments a curt termini». Quins beneficis li sembla que podria comportar incorporar i incrementar en l’ensenyança secundària i fins i tot universitària, les assignatures o els coneixements en humanitats?
Quim E. L’historiador Borja de Riquer és molt savi. Me’n refio. Segur que té raó.
P. L’escriptor Sam Abrams (1952) és crític amb bona part del món editorial i anota que «cal una aposta radical i contundent a favor de la gran literatura, la literatura que molts lectors volen llegir en lloc de la infinitat de llibres mig cuits que circulen pel mercat inflats per un aparell empresarial i mediàtic». Ho veu així també? Com li sembla que es podria aconseguir que molts llibres importants que es troben crònicament descatalogats i, per tant, són difícilment assequibles pels lectors interessats, es poguessin tornar a rebre amb facilitat a les nostres llibreries?
Quim E. L’amic Sam Abrams és un gran crític literari, i una de les persones que coneix més bé el món editorial. Segur que té més raó que un sant. Ara bé, no sé com s’haurien de fer assequibles els llibres importants descatalogats. Se li hauria de preguntar a ell.
QUART BLOC: LLENGUA CATALANA / MISCEL·LÀNIA
P. L’escriptor Melcior Comes (1980) escriu: «Ser un escriptor en català és totalment heroic». Creu que encara cal estar molt conscienciat per escriure en català o per preferir-lo com a llengua literària, en un món on malauradament la nostra llengua es troba clarament minoritzada?
Quim E. Jo escric en català i m’ho passo molt bé. No soc cap heroi. Ara bé, si es tracta de viure de la literatura, sí que has de ser un heroi, o algú conegut per altres motius que, per aquest fet, venguis molts llibres. Per a la bona literatura crec que hi ha, generalment, pocs lectors.
La minorització de la nostra llengua és dramàtica. Com diu el filòsof Josep Maria Esquirol, «la llengua és la casa que ens protegeix del fred metafísic». Suposo que la reacció hauria de ser dràstica i generalitzada, però, ara com ara, això no sé com es fa, ni sé si algú ho sap, perquè ha de sortir de la consciència dels que enraonen en català.
P. Paradoxalment, la periodista Montserrat Serra apunta que «Cada vegada més la literatura catalana i els seus autors contemporanis tenen una projecció internacional més àmplia i sostinguda». La té vostè aquesta impressió? Ha tingut vostè alguna facilitat o ajuda per traduir la seva obra i donar-la a conèixer a l’estranger? Què li sembla que caldria fer per ajudar els autors catalans a poder tenir una major projecció internacional?
Quim E. No ho sé dir. Conec molt poc el món editorial. Diuen que es tradueix força, però em fa l’efecte que es tradueix el que es ven més, que no sol ser la millor literatura. Inversament, en canvi, cal remarcar que hi ha moltes editorials, generalment independents, que tenen catàlegs molt refinats de traduccions de la millor literatura universal.
P. El poeta Pere Rovira, de forma molt crítica, escriu que «Els editors temen cada cop més la bona literatura. Per això a les pàgines literàries dels diaris no hi ha la llista dels llibres considerats millors, sinó la llista dels més venuts». Creu que s’hauria de canviar aquesta moda que trobem en la majoria de diaris des de fa ja temps, i que utilitza criteris merament comercials per sobre de criteris de qualitat literària?
Quim E. Això de témer la bona literatura depèn dels editors. Naturalment, tots volen vendre, i els llibres populars es venen més, i no solen ser precisament els millors, per bé que hi ha excepcions. Prioritzar els criteris de qualitat sobre els comercials és una bona iniciativa, però, qui jutja els millors llibres? I quina editorial s’arrisca a vendre’n pocs?
P. Vostè encapçala el llibre Virgil, la seva darrera novel·la, amb una frase punyent d’Immanuel Kant, que diu: «la guerra és nefasta perquè produeix més homes malvats dels que destrueix». Donat el conflictiu i complex context bèl·lic del món actual, podria donar-nos la seva opinió sobre aquesta incisiva reflexió?
Quim E. La frase atribuïda a Kant és corprenedora. I temo que és certa: l’agressor assassí pot matar l’agredit. Però si no el mata, la violència de la guerra, que s’encomana, li pot destruir l’ànima. Es diu que el dolor ens fa més bons, i crec que no sempre és així. Sovint ens fa més malvats. Crec que és el que intuïa Kant.
P. Voldria afegir a l’entrevista alguna cosa més?
Quim E. Gràcies, però no cal. He xerrat molt. Només us vull felicitar per la vostra revista, i la festa del Berenar Literari.
Des de la revista Emporion agraïm la seva amable disponibilitat per respondre aquesta entrevista en el marc del 13è Berenar Literari 2026 de la llibreria El Cucut.
Moltes gràcies!
